TRAIL DES 6 COLS - High trail Vanoise (Val d'Isère)

Quan el mes de desembre de 2022 fèiem el calendari de curses 2023, el David em va dir “... i al juliol, anem a Val d’Isère, però tranquil·la, no farem la llarga perquè no la veig assequible, farem la de 40, t’encantarà”.

Jo ja coneixia la zona, havia esta a prop, a Bourg Sant Maurice, fent seguiment de la TDS, i també al mateix Val d’Isère fent d’acompanyant, on vaig fer una pujadeta a la Grande Motte per veure passar el David ara ja fa uns anys.

Sabia que el paisatge seria incomparable. I estava motivada a entrenar prou per poder-la acabar, faltava molt encara. Per tant, li vaig donar l’OK i vam tancar l’any amb la inscripció feta i l’allotjament reservat.

          

Després de tot l’hivern, algunes marxes, curses i molts entrenaments de matinada, ens plantem a Val d’Isère el 7 de juliol a la tarda per recollir el dorsal. Francament, fins aquest dia no m’havia estudiat el perfil, sabia que eren 40 km i +3.350m però res més. Tinc una mica (massa) el costum de llençar-me a la piscina sense mirar si hi ha aigua, però penso que moltes vegades aquesta actitud m’afavoreix. Si no, la meitat de les coses no les faria. En resum, veig que seran 3 pujades de 1.000m i baixar-les, fàcil de recordar.

La sortida de la cursa és el dia 8 a les 7:30 del matí. El David m’insisteix a córrer junts, té por que no l’acabi, però jo prefereixo que no. Finalment el convenço que si tinc dubtes, problemes, pensaments de plegar, el trucaré.

Els 2,5 primers km són plans i serveixen per estirar la cursa. Però de seguida ens desviem cap a un corriol estret en forta pujada. I també de seguida comencen les cues. Contínuament estem parats, em recorda molt els primers km de la CCC... això dels embotellaments deu ser cosa de francesos, jeje. M’espera una pujada de +1.000 que faig gairebé tota l’estona darrere d’algú. Només en 3 o 4 ocasions faig algun avançament. Al principi m’emprenyo, però després acabo pensant que m’afavoreix, perquè arribo a dalt del Passage du Picheru (2.780) fresca com una rosa. He trigat gairebé dues hores per fer 6 km, això promet. Des de dalt, les vistes són espectaculars.

Baixo per un corriol estret i poc tècnic fins al Lac Sassière (2.460), 300 m de desnivell negatiu que, després d’un tram pla, torno a pujar, aquesta vegada amb alguna llepada de neu. Quan arribo al Col de la Balleitaz (2.862), aquesta vegada sense cues, ja porto 11 km i començo una llarga baixada de -900m fins al primer avituallament a Fornet, km16. De nou, aquest corriol és estret i poc tècnic i els meus quàdriceps no pateixen.

Fa molta calor i se m’ha fet llarg no trobar cap avituallament fins aquest punt, porto els bidons ben eixuts. M’aturo el temps just per emplenar aigua, menjar alguna cosa i som-hi. Tornem a començar una forta pujada per un corriol boscós, obac en molts trams. La gent comença a anar tocada i avanço varis corredors. Reconec que les pujades se’m donen bé. Mirada al terra, bastons a ritme, i no parar. Quan porto uns +400m menjo mitja barreta sense parar. Segueixo pujant i cada vegada hi ha menys vegetació fins que el terreny es torna rocallós, travessem un riu per un pont de fusta i el rellotge em marca el km 20. Parlo en veu alta amb mi mateixa “Va Elvira, ja en tens la meitat, a partir d’ara els km descompten, i estàs molt bé”.

El camí ara és molt més obert i el pendent es redueix, camino més de pressa. I en un tres i no res em planto al Col de l’Iseran, km 22, on s’arriba per una carretera i està ple de ciclistes i motoristes i turistes fent fotos. Aquí trobo l’altre avituallament que, després d’un bucle, tornaré a trobar de baixada. Menjo alguna cosa i tiro cap a la part més dura i més maca de la cursa: la pujada a l’Aiguille Pers. Són 50km de pujada forta per un corriol, travessant alguna clapa de neu. Vaig a ritme constant, sense aturar-me. De nou avanço varis corredors. Em prenc mig gel, i l’altre mig me’l deixo per més endavant. Mai me’ls prenc sencers, és la mena de pràctica que provoca malestars estomacals, i és la última cosa que voldria en aquest moment.

Arribo primer a un coll i alço la vista. Ohhhh! Si us plau, em vull quedar aquí! La foto que hagués fet, la tinc retinguda al cap. Muntanyes altíssimes i nevadíssimes com el Mont-Blanch, la Grande Motte i altres que no en conec el nom o no sé reconèixer des d’aquí. Però no puc parar més temps.

Passem ara per un tram en no puc badar, la caiguda a banda i banda és bestial. Arribo a un pas nevat, estret, aquí si rellisques no ho expliques. Els organitzadors han posat una mena de barana a banda i banda però no té pinta de frenar-te gaire si fas una mala caiguda. Miro endavant, clavo els pals al terra i camino amb pas ferm sense mirar als costats. En trenta segons soc a l’altra banda. Respiro.

M’acabo el mig gel i enfilo cap a l’últim tram de pujada fins a d’alt de tota de l’Aiguille Pers (3.386). Uau! Ja ho tinc! El meu somriure ho diu tot. Si he arribat fins aquí, la resta està xupat! I així és.

Baixo per un corriol pedregós durant 10 minuts i de seguida trobo neu. D’una ullada veig que tinc neu a cabassos per estona, així que em poso els yaktrax en un moment i tiro avall. No s’agafen com uns grampons tradicionals però em permeten anar de pressa per la neu sense relliscar gaire. La pendent disminueix i no hi ha pati, així que em llenço per la neu. Súper! A trams costa menys, a trams m’enfonso fins els genolls i vaig més a poc a poc. Al cap de mitja hora ja no hi ha neu. Em trec els yaktrax i segueixo corrent fins a l’avituallament del Col de l’Iseran per segona vegada. Menjo formatge d’aquest boníssim que posen els francesos a les curses, fruita seca, i m’hidrato. Estic en perfectes condicions físiques i mentals per afrontar els últims quilòmetres. Només me’n queden 10!

Començo a fer la pujada que em portarà a travessar el Tunel des 3.000. La pujada està coberta de neu però no hi veig perill de caure, passo amb vambes. Un cop travessat el túnel, ja no hi ha neu i ja no en trobaré més. Miro el rellotge, no són ni les quatre de la tarda, torno somriure. Ara toca baixar, baixar i baixar. No soc bona baixant. Però el recorregut no és gens tècnic, així que vaig lleugera. No m’avança gaire gent i, quan ho fan, al primer bony de pujada, els atrapo. Segueixo baixant fins el Lac de l’Ouillete i truco al David. Li dic que estic al km 35, que ja casi estic, i que estigui tranquil.

A partir d’aquí, una baixada súper còmoda fins a Val d’Isère, sense parar de córrer. Estic on fire i súper sencera, i no em costa gens. Quan arribo al poble, el camí es torna pla, alguns corredors caminen, jo segueixo corrent, estic eufòrica, pletòrica, amb energies. I finalment META! Amb un somriure d’orella a orella. El David, va arribar 2 hores abans que jo, com és normal, súper bé!!

A destacar la bona gestió que vaig fer en tot moment de la hidratació, l’alimentació, la força mental i la por als passos complicats. Una cursa espectacular en tots els sentits, tant de bon hagués pogut repetir el recorregut sense presses i amb una bona càmera a la mà.

  

 

MENDI ERRONKA 2023

 

Aquest era un dels objectius de la temporada, un dels plats forts. M’havia entrenat, potser no tot el que tocava, de vegades no es pot arribar a tot, o s’arriba a mitges. La qüestió és que allà estava jo a Leitza gens convençuda del que anava a fer. Suposo que aquest va ser un dels problemes, que no estava convençuda, i quan el cap no és a lloc, les cames no segueixen.

Anem a recollir el dorsal i ens diuen que no el podem recollir si no ensenyem el material obligatori, i és clar, no el portem... viatge cap al cotxe a buscar la motxilla. Tornem. De vegades puc semblar una mica esquerpa però no em falta raó quan li dic al noi “yo te enseño el material obligatorio pero entenderás que no sirve de nada, porque ahora me voy otra vez al coche”, això sí, amb to amable. Just abans d’entrar al parc tancat de la cursa, els àrbitres de la federació basca ens tornen a demanar el material.

A les 7:55h ens acomiadem amb el David, em diu “tu tranquil·la, estàs més bé del que et penses”, després ell es posa per davant, jo em quedo al darrera. A les 8:00 tret de sortida, els primers km són per una pista en lleugera pujada, perquè els corredors ens estirem. Començo bé, al meu ritme, però ja noto que no és el meu dia. De vegades passa, notes males sensacions només començar, de vegades segueixen, de vegades amb el pas dels km van desapareixent, de vegades... primera pujada forta i segueixo allà, no vaig pas última, el ritme que porto no és del tot dolent. Un tram menys empinat i un últim més dret i comencem a baixar fins arribar al primer punt d’aigua, km 9,6 Pagozelai. Des d’allà, una pujada curta però intensa, en la que trobem gent animant-nos. Sempre fa posar un somriure a la cara sentir cridar el teu nom. El tram de baixada que segueix, no és gaire tècnic però està enfangat fins el capdamunt i relliscós, després de les pluges dels últims dies.

              

Acabo la baixada i el camí segueix per un corriol que va fent tobogans, més en pujada que baixada, en un tram sense arbres, a camp obert. El meu cos, però sobre tot el meu cap, comencen a fallar, cosa poc habitual. Normalment soc capaç de passar els mals moments, de parlar amb mí mateixa i donar-me ànims, d’esforçar-me més... però aquesta vegada no és així. Començo a pensar “t’estan costant massa les pujades i encara et queden molts km”, “tu el que voldries realment és tirar-te en aquest prat i veure els núvols passar”, “per què cony t’apuntes a coses que després saps que són massa per tu”... amb aquests pensaments no es va enlloc.

Tot i així, arribo al km 18, avituallament de Gaintza, que a més és tall horari. M’entretinc més del que toca perquè dubto si sortir o no sortir... m’hidrato bé, fa molta calor. Finalment surto gens convençuda. Començo la pujada però noto que no tiro i els pensaments negatius segueixen... “em ve un km vertical infernal que em deixaria ko”... “i només estic al km 18, me’n queden uns 50”...

I així és com, per poques vegades a la vida, escolto el meu cos i faig cas als meus pensaments negatius, i torno enrere i abandono la cursa. No sense pensar que després potser me’n penediré. M’entristeix abandonar, sempre ho he trobat un fracàs, una traïció a un mateix, un “joder, després de sortir cada dia a les 6 del matí, i ara plegues”.

Total, que com jo hi ha varis corredors que ho deixen al mateix punt. Després vaig saber que en el km vertical hi va haver molta gent que va petar. Tant per tant, prefereixo haver plegat que no pas que m’hagin de recollir amb pinces. I un home molt amable de l’organització ens porta a Leitza.

Són les 12 del matí i no tinc claus del cotxe, ni diners, no em puc dutxar ni fer res. Només esperar. Em passo tot el que queda de dia esperant a la línia de meta per veure arribar al David. Per sort, la cursa està molt ben organitzada, i a partir de les 2 del migdia, hi ha un avituallament amb paella, que aprofito. I a seguir esperant.

I vaja que si vaig esperar, el David va arribar molt tard i fet pols, després de 12 hores de cursa, amb visita a l’ambulància inclosa, per una hipotèrmia. S’havia passat tot el dia amb una calor de nassos, i a la tarda li va tocar aguantar 3 ruixats, l’últim amb tempesta elèctrica inclosa. Però vaja, això ja és una altra història que si de cas li correspon a ell explicar-la. Moltes felicitats campió!

La qüestió és que marxem cap a l’hotel a Pamplona fets pols els dos. El que havia de ser un sopar de pintxos tot celebrant la victòria, va acabar sent un sopar per emportar del xino de baix, que em vaig menjar al lavabo tot mirant com el David es dutxava, no fos cas que es maregés i caigués a la dutxa. Planazo!! Jeje Una més per explicar. De tot s’aprèn i ara, a esperar que la propera vagi millor.

GRAN TRAIL SOBRARBE PEÑA MONTAÑESA 2023

Dissabte 22 d’abril 6:00 del matí em sona el despertador a Aínsa. Oh! Aínsa... un d’aquells llocs encantadors que mai et canses de visitar. És tot: el seu castell, les vistes des de les seves muralles al Monte Perdido, Punta de las Olas, Peña Montañesa; el caràcter amable de la seva gent; els records que em porta; el llarg viatge en cotxe, m’encanta viatjar en cotxe!

Em menjo el pastís energètic i bec aigua. I faig tot el ritual abans d’una cursa llarga: em miro les ungles dels peus, em poso els mitjons vigilant que no quedin arrugues, m’unto per tot arreu de crema anti-fricció, reviso que tinc tot el material obligatori...

Aquesta edició el recorregut havia de portar-nos a coronar la Peña Montañesa (2.295 m), però l’alerta groga per pluges va fer que el dia abans ja ens informessin que no hi pujaríem, faríem un recorregut alternatiu que conservaria els mateixos km i desnivell.

Som-hi!! Cap al castell d’Aínsa. Pugem a peu des de l’hotel, així escalfo una mica. A dalt, la conversa amb el David, que avui només m’acompanya i no corre, i està disposat a donar-me totes les instruccions del món mundial (i jo, com un xaiet, a seguir-les):

Ell: escalfa

Jo: ni de conya, estic a punt de fer 60 km!

Ell: saps que et costa molt al principi, has d’escalfar.

Jo: tens raó (i ho faig).

A les 7:00 en punt, un cavaller i una mora es posen davant de tots els corredors, no els podem avançar. Tenim una zona neutralitzada des del castell, a la part alta del poble, fins al pavelló municipal, a l’altra banda del riu. Allà començarà a comptar el crono.

Vaig sense bastons, perquè el David m’esperarà al km 18 i suposadament fins allà no hi ha gaire desnivell, es pot córrer bastant i em molestarien. La realitat és una altra: vinc amb molts km acumulats a les cames i em noto cansada, em costen els tobogans de pujada, no és tan pla com sembla... uns +500m.

Vaig dels últims, tampoc hem sortit gaires. No em poso nerviosa i no m’importa. He après a viure amb això i a gaudir del que faig. No vaig a demostrar res a ningú. Aquesta vegada, en tinc prou si passo els talls horaris, vull estar contenta i arribar sencera. Vinc d’una temporada llarga sense poder fer aquestes kafrades i ho vull assaborir bé, que no vol dir adormir-me sinó regular i no petar.

Arribo a l’avituallament del km 10, Monasterio de San Victorián molt acalorada. Em bec l’aigua abans d’arribar al control per no perdre temps i quan arribo, empleno i tiro. Em ve un tram de baixada-pla fins al proper avituallament. I allà, en el tram menys tècnic de tota la cursa, una pista fàcil de baixada, amb la ment relaxada, paaaaaaaam! Em foto de morros al terra. Una petita ensopegada amb una pedra que em fa volar pels aires i aterrar en planxa. Amb les mans i els genolls pelats, tiro cap avall, ben emprenyada.

El tram fins a San Juan de Toledo, km 17, és pista i corriol pedregós, però no gaire tècnic. Arribo allà i el David m’espera. Mentre menjo, ell em desplega els pals i es posa a explicar-me el que em toca: “Et ve una pujada de 700 m però et veig molt bé, ni et preocupis pels talls horaris. Després una baixada i avituallament... i bla bla bla”

Començo a pujar. M’encanta pujar. M’ho passo bomba. Tinc la capacitat de concentrar-me, d’agafar un ritme i no deixar-lo, de no parar-me ni agobiar-me. Vaig fent, vaig fent, vaig fent... Total, que sense anar a tope, avanço uns 10 corredors, alguns més fosos que altres. Les vistes des de dalt són espectaculars. Tot i que ho haguessin sigut més si el dia no estigués tan ennuvolat. De moment no plou, i fa una temperatura ideal per córrer, fresqueta.

Arribo a dalt de tot i, sense aturar-me, començo a baixar. Les baixades m’atabalen, he d’anar molt atenta, normalment m’entrebanco, rellisco... però aquesta no és gaire tècnica, tot i que hi ha molta fullaraca seca. Baixo fins al control sense que em passi ningú. Vol dir que vaig molt bé.  Gairebé no m’aturo i quan ja estic a punt de sortir, arriben la resta de corredors que he deixat enrere a la pujada. Tinc 10 km fins al proper avituallament. Començo a tirar, és una pista bastant plana i puc córrer tota l’estona, procuro assaborir cada pas. Quan ja porto 8 km sento que em criden: Venga Elviraaaaaaaa!!! Vamooooooos!!! Il·lusió màxima a l’escoltar la veu de l’Eduardo, company àrbitre de la FEDME que, tot i haver-nos vist només en una ocasió, vaig contactar amb ell els dies previs perquè sabia que hi seria. (Això sí que ho tinc, que m’agrada relacionar-me amb tothom). Ens abracem, em fa fotos i m’anima fins que desaparec per la pista que ara fa baixada.

Al cap d’1 km pujo per un corriol, pensava que era un petit tobogan, pensava que l’avituallament estava abans de la propera pujada, pensava, pensava... però resulta que no. No sé l’estona que pujo, potser uns 45 minuts, fins que finalment trobo l’avituallament. Torno a veure a l’Eduardo i em resol els dubtes, la pujada xunga que pensava que em vindria ara, és la que acabo de fer!! He arribat a la Collada de Ceresa. Viscaaaaa!!!! És el que té passar de portar el track i tirar de memòria. Total, que em queda una baixada fins el proper avituallament a Laspuña, on m’espera el David. De baixada, comença a plovisquejar, em poso el paravent, que no és impermeable però que repel·leix la poca aigua que cau. Vaig per la pista i al cap de poc m’adono que no hi ha senyals, però passo de pujar, per experiència imagino que en algun moment trobaré el corriol que travessa i podré tornar a seguir les senyals. I així és, al cap de 10 minuts torno a enganxar amb el PR, però la brometa fa que la cursa se m’allargui un parell de km.

Arribo molt bé a Laspuña, km 41. L’avituallament és molt complet i tinc gana. No soc gaire de dolç, i menys quan corro. Per sort hi ha una truita de patates... mmmmm!! Menjo, omplo soflasks. I llavors ... comença a caure el diluvi universal... bé, tampoc tant... però plou bastant. Li dic al David que vull la jaqueta, em diu que no, que amb el paravent ja faig, que pararà. No estic gaire convençuda però surto. Em ve una pujada de +500m i llavors ja serà bufar i fer ampolles fins a meta. Començo a pujar pel corriol, segueix plovent i plovent. Estic xopa xopíssima. Com que porto bastons, els braços no els porto cap avall, m’entra aigua per les mànigues fins els colzes, de tant en tant baixo les mans i cau un regalim d’aigua.

Em cago en tot, no m’agrada mullar-me. El David ho sap, i per això, després acaba confessant-me que es va esperar a l’avituallament una bona estona pensant que tornaria enrere i suplicaria la jaqueta. Com em coneix! Però aquesta vegada no l’encerta. Vaig fent sota la pluja sense aturar-me, per sort no fa gens de fred. Al final la brometa de la pluja dura més d’una hora, em noto tota l’esquena encetada per la combinació de suor, motxilla i pluja, però és normal, em passa sempre.

Per fi començo a baixar per un corriolet. En poca estona arribo al poble d’Oncins, on hi ha un avituallament. La noia em pregunta com vaig i li dic (amb un gran somriure) que estic estupenda, “ya te veo ya, más fresca que una lechuga”... i té raó. Fresca com una rosa. Ara ja el que queda és gairebé tot pla. Segueixo per una pista, després corriol, i després una mini pujada fins al poble de El Pueyo de Araguás. Últim avituallament abans de meta. Em queden 5 km totalment plans que van pel costat del riu. Corro poc a poc, de tant en tant camino perquè ja estic farta i ara el paisatge no és tan maco. Al cap d’una estona veig el castell d’Aínsa i m’animo, corro una mica més depressa. Per fi veig el pavelló a la part baixa del poble, just davant meu, i l’arc de meta.

I... sí senyor! Una més a la butxaca. He anat tota la cursa a la cua, però he gaudit com mai. Començo a sentir-me jo mateixa, em noto 100% recuperada de l’operació de matriu, tinc bones sensacions i necessitava aquesta prova de foc per ser-ne conscient i per provar-me. Em sento poderosa, no ho negaré, jeje. Reconec que hagués pogut anar més ràpid, no ho he donat tot esportivament parlant. Però he sigut tant i tant feliç... Al final han sortit 59 km i +3.100m.

                

Al dia següent el David marxa al Valle de Pineta a fer-ne de les seves, ja s’ho mereix també. Venir fins aquí i no perdre’s per algun dels seus racons seria un pecat. Jo em quedo a l’hotel, assaborint la victòria. Estic satisfeta i estupenda, no em fa mal res i tinc l’autoestima pels núvols. No és que sigui cap crack, al final és qüestió de sentir-se bé cadascú amb un mateix, amb el que fa, amb les seves possibilitat, i jo m’hi sento, i no hi ha res millor. No necessito comparar-me amb ningú, perquè cadascú té les seves circumstàncies i les seves prioritats, i la meva no és guanyar res. Estic contenta de ser una de les 8 dones que va acabar la cursa, número prou significatiu per veure que no n’hi va haver tantes que es van atrevir a fer-la.

 

CCC 2012

Encara m’encongeixo quan penso en aquesta cursa, quin fred que vaig passar!!! Aquest podria ser el resum del que va estar la CCC aquest any... Bé, al gra!!

Arribem en cotxe a Chamonix el dijous 30 d’agost a la tarda, amb un marge de 2 hores per al tancament de la recollida de dorsals. Ens esperen el Josep i l’Elena. Anem tots junts a passar el control de material, tot ok. Podria semblar que es passen demanant el material obligatori, que no és poc: un frontal i un altre de recanvi amb les piles i també piles de recanvi, pantalons impermeables, muda llarga, samarreta tèrmica, manta de supervivència, xiulet, reserva d’aigua i menjar, bena elàstica adhesiva, buff o gorra, gorro, jaqueta impermeable, guants impermeables... en fi, la motxilla pesa bastant. Veient-ho ara, no em va sobrar res de res de tot això, ho vaig utilitzar casi tot.

Anem a sopar i a descansar. Ens han donat casi la última hora de sortida de l’autocar que al dia següent ens portarà a Courmayeur, que és d’on comença la cursa. Dormim relativament bé, els llits de l’hotel són... mmm... encara en conservo el record... comodíssims. Surto de l’hotel i veig el cel... bufff!!! boira, humitat... Fem cua per pujar a l’autocar sota una pluja poc intensa però constant. Quan finalment pugem, resulta que al mateix autocar també vénen l’Ignasi i el Quique (Trailers la Salle), als que ja no tornaria a veure, ni a la sortida de Courmayeur, ni durant la cursa.

     

Arribem a Courmayeur i ens fan entrar a la zona de sortida en funció del nostre dorsal. El David va davant de tot, una mica més enrere hi tenim el Josep i gairebé al final estic jo. Donen la sortida, aquest any esglaonada... una primera tanda on sortiran el David i el Josep, un segon briefing per als que quedem, per fer temps, i 20 minuts després donen l’altra sortida. Quan comencem a córrer ho entenc tot: en edicions anteriors, la cursa s’estirava en pla durant uns km abans de començar l’ascens al refugi de Bertone. Aquesta vegada tenim un camí estret que enfila depressa, pugem per una altra banda... De seguida es formen cues, o sigui que no queda més remei que pujar poc a poc, ja va bé com a escalfament. La pujada se’m fa distreta i curta perquè ens han tallat el tram de la Tête de la Tronche, i quan arribo al refugi de Bertone faig un glop de Coca-Cola i segueixo. Anem vorejant la muntanya, amb alguns tobogans fins arribar al següent control, refugi de Bonatti. S’ha posat a nevar i fa bastant vent però encara es pot resistir bastant bé, porto la jaqueta posada per la pluja i neu, però de moment no em poso els guants. No em paro ni un minut, segueixo per no agafar fred i per no perdre temps. Em noto bastant lenta i pesada, em fan mal les cames, però tinc el cap en plena forma, i això és el que compta. Des de la sortida, només penso en la meta, en que ho he de fer perquè hi ha molta gent que m’està seguint i animant, i que creu en mí.

En un tres i no res baixem fins a Arnuva per un camí que és una pista de fang. Aconsegueixo arribar a baix sense caure, fent equilibris i amb 2 kg de fang a cada peu. Aprofito per anar al lavabo i menjar bé perquè conec el que m’espera, el Grand Col Ferret, uns 800 m de desnivell en 5 km que es fan bastant durs, tot i que menys que els altres anys... deu ser que el fred ajuda. Recordo altres vegades la gent tirada als costats del camí, descansant, ofegats... aquesta vegada no; una de tres, o ha augmentat molt el nivell a les curses, o el fred impedia que es poguéssin parar, o és que ara resulta que vaig amb el grup dels bons, dels que no es paren, jajaja! Puja que pujaràs, sense parar ni una vegada, arribo a dalt amb un temporal de neu i fred que fan que em pari a posar-me els guants... casi no ho puc resistir. Quan aconsegueixo treure els guants de la motxilla i me’ls vull posar, m’adono que no puc moure els dits. Em costa moltíssim arribar a posar-me cada guà... quin patiment. De seguida començo a baixar depressa, corrent... el camí és bastant bo i necessito entrar en calor com sigui. El tram fins el proper control, la Fouly, es fa bastant llarg, tot i que és de baixada. Em sento molt millor. Encara que avui vaig lenta, em sento invencible, oi que sembla contradictori?? Arribant al control em trobo al José Luis Ortiz, un company de marxes català que vaig conèixer fa molt temps. Ens alegrem de veure’ns mútuament. Em diu que té rampes i va molt lent. M’espera els 2 minuts que dedico a menjar i sortim plegats del control. Ara ve un tram de baixada i pla en el que es pot córrer bastant. Anem trotant i parlant i arribats a un punt, li dic que si vol tirar, que tiri, jo vull caminar una estona i a ell l’estan esperant a Champex. Sé que al control ens tornarem a trobar perquè jo sempre m’aturo el mínim temps possible. Just abans de la pujada a Champex, trobo en Mike (Mikael Paulson), un suec que vaig conèixer a les 100 milles de l’Himalaya i que també vam coincidir a la Transalpine 2011, quina il·lusió!! També xerrem 2 minuts i després m’adelanto. 

Arribo a Champex i em trobo una cua monumental per poder agafar el menjar. En José Luís acaba d’arribar i fa cua davant meu. Aprofito aquests moments per trucar el meu bombonet petit, la Mar, que quan es posa el telèfon em diu “apreta el cul, mama!!”, quina il·lusió sentir-la!! això em dóna forces. Menjo bé: formatge, pa, embotit, macarrons, fruita... em canvio de roba: malles llargues, samarreta tèrmica (sort que ho portava tot dins d’una bossa de plàstic hermètica). Tal com havia previst, surto abans que en José Luis, tot i que he perdut 40 minuts per culpa de la cua. Tinc els guants xops i la sensació d’humitat que m’acompanya tot el dia, es comença a fer pesada. No m’agrada gens córrer amb puja, i avui me n’estic fent un tip. Durant uns quants km, anem per un camí bastant pla i avorrit fins a començar la pujada a la Bovine. Començo a tenir la panxa ben revolucionada i això em fa estar encara més incòmode. Travessem algun riu i comencem a pujar. Al principi vaig a bon ritme, però després torno a enganxar cua. La gent va poc a poc, la pujada és molt dreta i tècnica, i tot són basses. Cada vegada que poses el peu a terra, xop xop xop. A mitja pujada em truca el David: “on ets?” “estic pujant a la Bovine, suposo que a mitja pujada” i em diu “jo estic a Trient, t’espero aquí i acabem junts” ufff! quina il·lusió i alhora quina pressió. No vull que m’esperi, es refredarà massa. A més, per mí és estressant pensar que he d’anar més depressa perquè m’estan esperant... Arribant al control, el terreny és més pla. Està nevant amb força i fa molt aire, el camí està cobert de fang i neu i rellisca de mala manera. M’estic congelant. No m’entra aigua per la jaqueta però estic suada per dins i l’aire em talla. Els guants estan xops i els peus també. Porto gorro de llana al cap, sota la caputxa, i també un buff tapant-me la boca i el nas. Entro a l’estable que fan servir de control, bec aigua i em poso els pantalons impermeables, penso que alguna cosa faran. Per no perdre temps, em prenc una glucosa líquida, noto que em falta energia però no em vull parar ni un minut. Surto del control i noto una bufetada d’aire glaçat. Les mans no em responen, em fan mal els ossos del fred. Fa molt vent, és casi irresistible... però sé que aquí dalt no em puc quedar, seria pitjor. O sigui que faig el tros de pujada que em queda, cobert per uns 10 cm de neu, i acte seguit començo la baixada. Se’m fa duríssima perquè hi ha molt fang, és fàcil relliscar i caure... i és molt llarga. Ara no fa tant fred perquè es passa per dins d’un bosc i no es nota tant l’aire. Miro els peus del davant, no tinc ganes d’adelantar ningú, vaig fent com puc, necessito tornar-me a sentir valenta. 

Quan arribo a Trient, trobo el David, que em veu de seguida només entrar a la carpa d’avituallament. No sembla que estigui malament, tot i haver parat tanta estona, ni més ni menys que 3 hores esperant-me! Menjo alguna cosa ràpida i comencem la nostra part final de la cursa, junts, mai ho hauria pensat. Ens queda una última pujada xunga a la Catogne i gairebé s’haurà acabat el patiment. Anem poc a poc, al meu ritme, adelantant algun participant de tant en tant. La pujada és molt dreta al principi, entre arbres i fent ziga-zagues, però no és tan tècnica com la Bovine. Quan estem més amunt, fa fred, no hi ha arbres, i el camí va marejant la perdiu sense pujar gaire. Neva molt i hi ha una bona capa. És com si estiguéssim dins d’una postal de Nadal, tot blanc, el paisatge només il·luminat per la llum dels frontals i trencat per un camí serpentejant estret... tot plegat molt romàntic. És aquella mena d’imatges que després recordes amb carinyo, que fan que valgui la pena fer el que fem i patir fred, son, etc. Passat el control comencem a baixar... i a baixar... i a baixar... fins a Vallorcine. No correm ni trotem ni res, estem una mica fins al capdamunt, estem cansats i desmotivats, només volem acabar i ja està. Com que ens han tallat la part de la Tête aux Vents, el camí serà més planer a partir d’ara. Ens diuen que només ens falten 15 km, que seran 3 de pujada i 12 de baixada. Mentida, tot mentida!!! els 12 de baixada no són de baixada, són uns tobogans que van pujant, baixant, pujant, baixant.. se’ns fan eterns, no arribem mai. Ens van marejant ara a la dreta, ara a l’esquerra, ara pugem una mica, ara baixem una mica... Els últims km abans d’arribar a Chamonix, se’ns fa de dia, són les 6:30 del matí i ens queden uns 5 o 6 km per arribar. Els fem xerrant i sobretot, pensant en la calefacció del cotxe quan arribem, només tenim això al cap. I també la dutxa d’aigua calenta.

 

Finalment arribem a Chamonix... em cau alguna llagrimeta alliberadora de tot el patiment contingut durant la nit. Realment el fred ha endurit molt la cursa. Jo mai havia corregut una cursa tan llarga en aquestes condicions. M’alegro que el David m’hagi esperat i m’hagi acompanyat tots aquests km, tot i que penso que no hagués abandonat. Com he dit al principi, la cursa la vaig començar pensant que arribaria, pensant en la meta, i això és molt poderós! Però gràcies gràcies gràcies per endolçar-me tant i tant el camí!! I entrar junts a meta... ufff!!! super emocionant. Tot un detall per part seva, podent arribar molt abans i estar calent, preferir esperar-me i acabar junts.

Metaaaaaa!!!! Recollim l’armilla de finisher que tant ens ha costat aconseguir i directes al cotxe... a engegar la calefacció!!! jajajaja!

Després he sabut que tant l’Ignasi com el Quique i el José Luis, no van arribar, van plegar a Trient. Una abraçada molt gran i sincera a ells per haver estat uns valents. De vegades és millor així. Espero que això els encoratgi a tornar-hi un altre any per acabar-la.

Un agraïment a tots aquells que ens van animar i que ens van seguir per internet. Gairebé sabeu més detalls de la cursa que nosaltres mateixos. Gràcies pel recolzament i per creure en nosaltres. Aquesta vegada podria assegurar que he acabat per vosaltres, per no decepcionar-vos.

Un petó immens per a tu David, aquesta crònica te la dedico especialment per tot el que m’has donat i em dones dia a dia. Ets el primer que creus en mí i que fas que jo hi cregui també!