GRAN TRAIL SOBRARBE PEÑA MONTAÑESA 2023

Dissabte 22 d’abril 6:00 del matí em sona el despertador a Aínsa. Oh! Aínsa... un d’aquells llocs encantadors que mai et canses de visitar. És tot: el seu castell, les vistes des de les seves muralles al Monte Perdido, Punta de las Olas, Peña Montañesa; el caràcter amable de la seva gent; els records que em porta; el llarg viatge en cotxe, m’encanta viatjar en cotxe!

Em menjo el pastís energètic i bec aigua. I faig tot el ritual abans d’una cursa llarga: em miro les ungles dels peus, em poso els mitjons vigilant que no quedin arrugues, m’unto per tot arreu de crema anti-fricció, reviso que tinc tot el material obligatori...

Aquesta edició el recorregut havia de portar-nos a coronar la Peña Montañesa (2.295 m), però l’alerta groga per pluges va fer que el dia abans ja ens informessin que no hi pujaríem, faríem un recorregut alternatiu que conservaria els mateixos km i desnivell.

Som-hi!! Cap al castell d’Aínsa. Pugem a peu des de l’hotel, així escalfo una mica. A dalt, la conversa amb el David, que avui només m’acompanya i no corre, i està disposat a donar-me totes les instruccions del món mundial (i jo, com un xaiet, a seguir-les):

Ell: escalfa

Jo: ni de conya, estic a punt de fer 60 km!

Ell: saps que et costa molt al principi, has d’escalfar.

Jo: tens raó (i ho faig).

A les 7:00 en punt, un cavaller i una mora es posen davant de tots els corredors, no els podem avançar. Tenim una zona neutralitzada des del castell, a la part alta del poble, fins al pavelló municipal, a l’altra banda del riu. Allà començarà a comptar el crono.

Vaig sense bastons, perquè el David m’esperarà al km 18 i suposadament fins allà no hi ha gaire desnivell, es pot córrer bastant i em molestarien. La realitat és una altra: vinc amb molts km acumulats a les cames i em noto cansada, em costen els tobogans de pujada, no és tan pla com sembla... uns +500m.

Vaig dels últims, tampoc hem sortit gaires. No em poso nerviosa i no m’importa. He après a viure amb això i a gaudir del que faig. No vaig a demostrar res a ningú. Aquesta vegada, en tinc prou si passo els talls horaris, vull estar contenta i arribar sencera. Vinc d’una temporada llarga sense poder fer aquestes kafrades i ho vull assaborir bé, que no vol dir adormir-me sinó regular i no petar.

Arribo a l’avituallament del km 10, Monasterio de San Victorián molt acalorada. Em bec l’aigua abans d’arribar al control per no perdre temps i quan arribo, empleno i tiro. Em ve un tram de baixada-pla fins al proper avituallament. I allà, en el tram menys tècnic de tota la cursa, una pista fàcil de baixada, amb la ment relaxada, paaaaaaaam! Em foto de morros al terra. Una petita ensopegada amb una pedra que em fa volar pels aires i aterrar en planxa. Amb les mans i els genolls pelats, tiro cap avall, ben emprenyada.

El tram fins a San Juan de Toledo, km 17, és pista i corriol pedregós, però no gaire tècnic. Arribo allà i el David m’espera. Mentre menjo, ell em desplega els pals i es posa a explicar-me el que em toca: “Et ve una pujada de 700 m però et veig molt bé, ni et preocupis pels talls horaris. Després una baixada i avituallament... i bla bla bla”

Començo a pujar. M’encanta pujar. M’ho passo bomba. Tinc la capacitat de concentrar-me, d’agafar un ritme i no deixar-lo, de no parar-me ni agobiar-me. Vaig fent, vaig fent, vaig fent... Total, que sense anar a tope, avanço uns 10 corredors, alguns més fosos que altres. Les vistes des de dalt són espectaculars. Tot i que ho haguessin sigut més si el dia no estigués tan ennuvolat. De moment no plou, i fa una temperatura ideal per córrer, fresqueta.

Arribo a dalt de tot i, sense aturar-me, començo a baixar. Les baixades m’atabalen, he d’anar molt atenta, normalment m’entrebanco, rellisco... però aquesta no és gaire tècnica, tot i que hi ha molta fullaraca seca. Baixo fins al control sense que em passi ningú. Vol dir que vaig molt bé.  Gairebé no m’aturo i quan ja estic a punt de sortir, arriben la resta de corredors que he deixat enrere a la pujada. Tinc 10 km fins al proper avituallament. Començo a tirar, és una pista bastant plana i puc córrer tota l’estona, procuro assaborir cada pas. Quan ja porto 8 km sento que em criden: Venga Elviraaaaaaaa!!! Vamooooooos!!! Il·lusió màxima a l’escoltar la veu de l’Eduardo, company àrbitre de la FEDME que, tot i haver-nos vist només en una ocasió, vaig contactar amb ell els dies previs perquè sabia que hi seria. (Això sí que ho tinc, que m’agrada relacionar-me amb tothom). Ens abracem, em fa fotos i m’anima fins que desaparec per la pista que ara fa baixada.

Al cap d’1 km pujo per un corriol, pensava que era un petit tobogan, pensava que l’avituallament estava abans de la propera pujada, pensava, pensava... però resulta que no. No sé l’estona que pujo, potser uns 45 minuts, fins que finalment trobo l’avituallament. Torno a veure a l’Eduardo i em resol els dubtes, la pujada xunga que pensava que em vindria ara, és la que acabo de fer!! He arribat a la Collada de Ceresa. Viscaaaaa!!!! És el que té passar de portar el track i tirar de memòria. Total, que em queda una baixada fins el proper avituallament a Laspuña, on m’espera el David. De baixada, comença a plovisquejar, em poso el paravent, que no és impermeable però que repel·leix la poca aigua que cau. Vaig per la pista i al cap de poc m’adono que no hi ha senyals, però passo de pujar, per experiència imagino que en algun moment trobaré el corriol que travessa i podré tornar a seguir les senyals. I així és, al cap de 10 minuts torno a enganxar amb el PR, però la brometa fa que la cursa se m’allargui un parell de km.

Arribo molt bé a Laspuña, km 41. L’avituallament és molt complet i tinc gana. No soc gaire de dolç, i menys quan corro. Per sort hi ha una truita de patates... mmmmm!! Menjo, omplo soflasks. I llavors ... comença a caure el diluvi universal... bé, tampoc tant... però plou bastant. Li dic al David que vull la jaqueta, em diu que no, que amb el paravent ja faig, que pararà. No estic gaire convençuda però surto. Em ve una pujada de +500m i llavors ja serà bufar i fer ampolles fins a meta. Començo a pujar pel corriol, segueix plovent i plovent. Estic xopa xopíssima. Com que porto bastons, els braços no els porto cap avall, m’entra aigua per les mànigues fins els colzes, de tant en tant baixo les mans i cau un regalim d’aigua.

Em cago en tot, no m’agrada mullar-me. El David ho sap, i per això, després acaba confessant-me que es va esperar a l’avituallament una bona estona pensant que tornaria enrere i suplicaria la jaqueta. Com em coneix! Però aquesta vegada no l’encerta. Vaig fent sota la pluja sense aturar-me, per sort no fa gens de fred. Al final la brometa de la pluja dura més d’una hora, em noto tota l’esquena encetada per la combinació de suor, motxilla i pluja, però és normal, em passa sempre.

Per fi començo a baixar per un corriolet. En poca estona arribo al poble d’Oncins, on hi ha un avituallament. La noia em pregunta com vaig i li dic (amb un gran somriure) que estic estupenda, “ya te veo ya, más fresca que una lechuga”... i té raó. Fresca com una rosa. Ara ja el que queda és gairebé tot pla. Segueixo per una pista, després corriol, i després una mini pujada fins al poble de El Pueyo de Araguás. Últim avituallament abans de meta. Em queden 5 km totalment plans que van pel costat del riu. Corro poc a poc, de tant en tant camino perquè ja estic farta i ara el paisatge no és tan maco. Al cap d’una estona veig el castell d’Aínsa i m’animo, corro una mica més depressa. Per fi veig el pavelló a la part baixa del poble, just davant meu, i l’arc de meta.

I... sí senyor! Una més a la butxaca. He anat tota la cursa a la cua, però he gaudit com mai. Començo a sentir-me jo mateixa, em noto 100% recuperada de l’operació de matriu, tinc bones sensacions i necessitava aquesta prova de foc per ser-ne conscient i per provar-me. Em sento poderosa, no ho negaré, jeje. Reconec que hagués pogut anar més ràpid, no ho he donat tot esportivament parlant. Però he sigut tant i tant feliç... Al final han sortit 59 km i +3.100m.

                

Al dia següent el David marxa al Valle de Pineta a fer-ne de les seves, ja s’ho mereix també. Venir fins aquí i no perdre’s per algun dels seus racons seria un pecat. Jo em quedo a l’hotel, assaborint la victòria. Estic satisfeta i estupenda, no em fa mal res i tinc l’autoestima pels núvols. No és que sigui cap crack, al final és qüestió de sentir-se bé cadascú amb un mateix, amb el que fa, amb les seves possibilitat, i jo m’hi sento, i no hi ha res millor. No necessito comparar-me amb ningú, perquè cadascú té les seves circumstàncies i les seves prioritats, i la meva no és guanyar res. Estic contenta de ser una de les 8 dones que va acabar la cursa, número prou significatiu per veure que no n’hi va haver tantes que es van atrevir a fer-la.