MENDI ERRONKA 2023

 

Aquest era un dels objectius de la temporada, un dels plats forts. M’havia entrenat, potser no tot el que tocava, de vegades no es pot arribar a tot, o s’arriba a mitges. La qüestió és que allà estava jo a Leitza gens convençuda del que anava a fer. Suposo que aquest va ser un dels problemes, que no estava convençuda, i quan el cap no és a lloc, les cames no segueixen.

Anem a recollir el dorsal i ens diuen que no el podem recollir si no ensenyem el material obligatori, i és clar, no el portem... viatge cap al cotxe a buscar la motxilla. Tornem. De vegades puc semblar una mica esquerpa però no em falta raó quan li dic al noi “yo te enseño el material obligatorio pero entenderás que no sirve de nada, porque ahora me voy otra vez al coche”, això sí, amb to amable. Just abans d’entrar al parc tancat de la cursa, els àrbitres de la federació basca ens tornen a demanar el material.

A les 7:55h ens acomiadem amb el David, em diu “tu tranquil·la, estàs més bé del que et penses”, després ell es posa per davant, jo em quedo al darrera. A les 8:00 tret de sortida, els primers km són per una pista en lleugera pujada, perquè els corredors ens estirem. Començo bé, al meu ritme, però ja noto que no és el meu dia. De vegades passa, notes males sensacions només començar, de vegades segueixen, de vegades amb el pas dels km van desapareixent, de vegades... primera pujada forta i segueixo allà, no vaig pas última, el ritme que porto no és del tot dolent. Un tram menys empinat i un últim més dret i comencem a baixar fins arribar al primer punt d’aigua, km 9,6 Pagozelai. Des d’allà, una pujada curta però intensa, en la que trobem gent animant-nos. Sempre fa posar un somriure a la cara sentir cridar el teu nom. El tram de baixada que segueix, no és gaire tècnic però està enfangat fins el capdamunt i relliscós, després de les pluges dels últims dies.

              

Acabo la baixada i el camí segueix per un corriol que va fent tobogans, més en pujada que baixada, en un tram sense arbres, a camp obert. El meu cos, però sobre tot el meu cap, comencen a fallar, cosa poc habitual. Normalment soc capaç de passar els mals moments, de parlar amb mí mateixa i donar-me ànims, d’esforçar-me més... però aquesta vegada no és així. Començo a pensar “t’estan costant massa les pujades i encara et queden molts km”, “tu el que voldries realment és tirar-te en aquest prat i veure els núvols passar”, “per què cony t’apuntes a coses que després saps que són massa per tu”... amb aquests pensaments no es va enlloc.

Tot i així, arribo al km 18, avituallament de Gaintza, que a més és tall horari. M’entretinc més del que toca perquè dubto si sortir o no sortir... m’hidrato bé, fa molta calor. Finalment surto gens convençuda. Començo la pujada però noto que no tiro i els pensaments negatius segueixen... “em ve un km vertical infernal que em deixaria ko”... “i només estic al km 18, me’n queden uns 50”...

I així és com, per poques vegades a la vida, escolto el meu cos i faig cas als meus pensaments negatius, i torno enrere i abandono la cursa. No sense pensar que després potser me’n penediré. M’entristeix abandonar, sempre ho he trobat un fracàs, una traïció a un mateix, un “joder, després de sortir cada dia a les 6 del matí, i ara plegues”.

Total, que com jo hi ha varis corredors que ho deixen al mateix punt. Després vaig saber que en el km vertical hi va haver molta gent que va petar. Tant per tant, prefereixo haver plegat que no pas que m’hagin de recollir amb pinces. I un home molt amable de l’organització ens porta a Leitza.

Són les 12 del matí i no tinc claus del cotxe, ni diners, no em puc dutxar ni fer res. Només esperar. Em passo tot el que queda de dia esperant a la línia de meta per veure arribar al David. Per sort, la cursa està molt ben organitzada, i a partir de les 2 del migdia, hi ha un avituallament amb paella, que aprofito. I a seguir esperant.

I vaja que si vaig esperar, el David va arribar molt tard i fet pols, després de 12 hores de cursa, amb visita a l’ambulància inclosa, per una hipotèrmia. S’havia passat tot el dia amb una calor de nassos, i a la tarda li va tocar aguantar 3 ruixats, l’últim amb tempesta elèctrica inclosa. Però vaja, això ja és una altra història que si de cas li correspon a ell explicar-la. Moltes felicitats campió!

La qüestió és que marxem cap a l’hotel a Pamplona fets pols els dos. El que havia de ser un sopar de pintxos tot celebrant la victòria, va acabar sent un sopar per emportar del xino de baix, que em vaig menjar al lavabo tot mirant com el David es dutxava, no fos cas que es maregés i caigués a la dutxa. Planazo!! Jeje Una més per explicar. De tot s’aprèn i ara, a esperar que la propera vagi millor.