CCC 2012

Encara m’encongeixo quan penso en aquesta cursa, quin fred que vaig passar!!! Aquest podria ser el resum del que va estar la CCC aquest any... Bé, al gra!!

Arribem en cotxe a Chamonix el dijous 30 d’agost a la tarda, amb un marge de 2 hores per al tancament de la recollida de dorsals. Ens esperen el Josep i l’Elena. Anem tots junts a passar el control de material, tot ok. Podria semblar que es passen demanant el material obligatori, que no és poc: un frontal i un altre de recanvi amb les piles i també piles de recanvi, pantalons impermeables, muda llarga, samarreta tèrmica, manta de supervivència, xiulet, reserva d’aigua i menjar, bena elàstica adhesiva, buff o gorra, gorro, jaqueta impermeable, guants impermeables... en fi, la motxilla pesa bastant. Veient-ho ara, no em va sobrar res de res de tot això, ho vaig utilitzar casi tot.

Anem a sopar i a descansar. Ens han donat casi la última hora de sortida de l’autocar que al dia següent ens portarà a Courmayeur, que és d’on comença la cursa. Dormim relativament bé, els llits de l’hotel són... mmm... encara en conservo el record... comodíssims. Surto de l’hotel i veig el cel... bufff!!! boira, humitat... Fem cua per pujar a l’autocar sota una pluja poc intensa però constant. Quan finalment pugem, resulta que al mateix autocar també vénen l’Ignasi i el Quique (Trailers la Salle), als que ja no tornaria a veure, ni a la sortida de Courmayeur, ni durant la cursa.

     

Arribem a Courmayeur i ens fan entrar a la zona de sortida en funció del nostre dorsal. El David va davant de tot, una mica més enrere hi tenim el Josep i gairebé al final estic jo. Donen la sortida, aquest any esglaonada... una primera tanda on sortiran el David i el Josep, un segon briefing per als que quedem, per fer temps, i 20 minuts després donen l’altra sortida. Quan comencem a córrer ho entenc tot: en edicions anteriors, la cursa s’estirava en pla durant uns km abans de començar l’ascens al refugi de Bertone. Aquesta vegada tenim un camí estret que enfila depressa, pugem per una altra banda... De seguida es formen cues, o sigui que no queda més remei que pujar poc a poc, ja va bé com a escalfament. La pujada se’m fa distreta i curta perquè ens han tallat el tram de la Tête de la Tronche, i quan arribo al refugi de Bertone faig un glop de Coca-Cola i segueixo. Anem vorejant la muntanya, amb alguns tobogans fins arribar al següent control, refugi de Bonatti. S’ha posat a nevar i fa bastant vent però encara es pot resistir bastant bé, porto la jaqueta posada per la pluja i neu, però de moment no em poso els guants. No em paro ni un minut, segueixo per no agafar fred i per no perdre temps. Em noto bastant lenta i pesada, em fan mal les cames, però tinc el cap en plena forma, i això és el que compta. Des de la sortida, només penso en la meta, en que ho he de fer perquè hi ha molta gent que m’està seguint i animant, i que creu en mí.

En un tres i no res baixem fins a Arnuva per un camí que és una pista de fang. Aconsegueixo arribar a baix sense caure, fent equilibris i amb 2 kg de fang a cada peu. Aprofito per anar al lavabo i menjar bé perquè conec el que m’espera, el Grand Col Ferret, uns 800 m de desnivell en 5 km que es fan bastant durs, tot i que menys que els altres anys... deu ser que el fred ajuda. Recordo altres vegades la gent tirada als costats del camí, descansant, ofegats... aquesta vegada no; una de tres, o ha augmentat molt el nivell a les curses, o el fred impedia que es poguéssin parar, o és que ara resulta que vaig amb el grup dels bons, dels que no es paren, jajaja! Puja que pujaràs, sense parar ni una vegada, arribo a dalt amb un temporal de neu i fred que fan que em pari a posar-me els guants... casi no ho puc resistir. Quan aconsegueixo treure els guants de la motxilla i me’ls vull posar, m’adono que no puc moure els dits. Em costa moltíssim arribar a posar-me cada guà... quin patiment. De seguida començo a baixar depressa, corrent... el camí és bastant bo i necessito entrar en calor com sigui. El tram fins el proper control, la Fouly, es fa bastant llarg, tot i que és de baixada. Em sento molt millor. Encara que avui vaig lenta, em sento invencible, oi que sembla contradictori?? Arribant al control em trobo al José Luis Ortiz, un company de marxes català que vaig conèixer fa molt temps. Ens alegrem de veure’ns mútuament. Em diu que té rampes i va molt lent. M’espera els 2 minuts que dedico a menjar i sortim plegats del control. Ara ve un tram de baixada i pla en el que es pot córrer bastant. Anem trotant i parlant i arribats a un punt, li dic que si vol tirar, que tiri, jo vull caminar una estona i a ell l’estan esperant a Champex. Sé que al control ens tornarem a trobar perquè jo sempre m’aturo el mínim temps possible. Just abans de la pujada a Champex, trobo en Mike (Mikael Paulson), un suec que vaig conèixer a les 100 milles de l’Himalaya i que també vam coincidir a la Transalpine 2011, quina il·lusió!! També xerrem 2 minuts i després m’adelanto. 

Arribo a Champex i em trobo una cua monumental per poder agafar el menjar. En José Luís acaba d’arribar i fa cua davant meu. Aprofito aquests moments per trucar el meu bombonet petit, la Mar, que quan es posa el telèfon em diu “apreta el cul, mama!!”, quina il·lusió sentir-la!! això em dóna forces. Menjo bé: formatge, pa, embotit, macarrons, fruita... em canvio de roba: malles llargues, samarreta tèrmica (sort que ho portava tot dins d’una bossa de plàstic hermètica). Tal com havia previst, surto abans que en José Luis, tot i que he perdut 40 minuts per culpa de la cua. Tinc els guants xops i la sensació d’humitat que m’acompanya tot el dia, es comença a fer pesada. No m’agrada gens córrer amb puja, i avui me n’estic fent un tip. Durant uns quants km, anem per un camí bastant pla i avorrit fins a començar la pujada a la Bovine. Començo a tenir la panxa ben revolucionada i això em fa estar encara més incòmode. Travessem algun riu i comencem a pujar. Al principi vaig a bon ritme, però després torno a enganxar cua. La gent va poc a poc, la pujada és molt dreta i tècnica, i tot són basses. Cada vegada que poses el peu a terra, xop xop xop. A mitja pujada em truca el David: “on ets?” “estic pujant a la Bovine, suposo que a mitja pujada” i em diu “jo estic a Trient, t’espero aquí i acabem junts” ufff! quina il·lusió i alhora quina pressió. No vull que m’esperi, es refredarà massa. A més, per mí és estressant pensar que he d’anar més depressa perquè m’estan esperant... Arribant al control, el terreny és més pla. Està nevant amb força i fa molt aire, el camí està cobert de fang i neu i rellisca de mala manera. M’estic congelant. No m’entra aigua per la jaqueta però estic suada per dins i l’aire em talla. Els guants estan xops i els peus també. Porto gorro de llana al cap, sota la caputxa, i també un buff tapant-me la boca i el nas. Entro a l’estable que fan servir de control, bec aigua i em poso els pantalons impermeables, penso que alguna cosa faran. Per no perdre temps, em prenc una glucosa líquida, noto que em falta energia però no em vull parar ni un minut. Surto del control i noto una bufetada d’aire glaçat. Les mans no em responen, em fan mal els ossos del fred. Fa molt vent, és casi irresistible... però sé que aquí dalt no em puc quedar, seria pitjor. O sigui que faig el tros de pujada que em queda, cobert per uns 10 cm de neu, i acte seguit començo la baixada. Se’m fa duríssima perquè hi ha molt fang, és fàcil relliscar i caure... i és molt llarga. Ara no fa tant fred perquè es passa per dins d’un bosc i no es nota tant l’aire. Miro els peus del davant, no tinc ganes d’adelantar ningú, vaig fent com puc, necessito tornar-me a sentir valenta. 

Quan arribo a Trient, trobo el David, que em veu de seguida només entrar a la carpa d’avituallament. No sembla que estigui malament, tot i haver parat tanta estona, ni més ni menys que 3 hores esperant-me! Menjo alguna cosa ràpida i comencem la nostra part final de la cursa, junts, mai ho hauria pensat. Ens queda una última pujada xunga a la Catogne i gairebé s’haurà acabat el patiment. Anem poc a poc, al meu ritme, adelantant algun participant de tant en tant. La pujada és molt dreta al principi, entre arbres i fent ziga-zagues, però no és tan tècnica com la Bovine. Quan estem més amunt, fa fred, no hi ha arbres, i el camí va marejant la perdiu sense pujar gaire. Neva molt i hi ha una bona capa. És com si estiguéssim dins d’una postal de Nadal, tot blanc, el paisatge només il·luminat per la llum dels frontals i trencat per un camí serpentejant estret... tot plegat molt romàntic. És aquella mena d’imatges que després recordes amb carinyo, que fan que valgui la pena fer el que fem i patir fred, son, etc. Passat el control comencem a baixar... i a baixar... i a baixar... fins a Vallorcine. No correm ni trotem ni res, estem una mica fins al capdamunt, estem cansats i desmotivats, només volem acabar i ja està. Com que ens han tallat la part de la Tête aux Vents, el camí serà més planer a partir d’ara. Ens diuen que només ens falten 15 km, que seran 3 de pujada i 12 de baixada. Mentida, tot mentida!!! els 12 de baixada no són de baixada, són uns tobogans que van pujant, baixant, pujant, baixant.. se’ns fan eterns, no arribem mai. Ens van marejant ara a la dreta, ara a l’esquerra, ara pugem una mica, ara baixem una mica... Els últims km abans d’arribar a Chamonix, se’ns fa de dia, són les 6:30 del matí i ens queden uns 5 o 6 km per arribar. Els fem xerrant i sobretot, pensant en la calefacció del cotxe quan arribem, només tenim això al cap. I també la dutxa d’aigua calenta.

 

Finalment arribem a Chamonix... em cau alguna llagrimeta alliberadora de tot el patiment contingut durant la nit. Realment el fred ha endurit molt la cursa. Jo mai havia corregut una cursa tan llarga en aquestes condicions. M’alegro que el David m’hagi esperat i m’hagi acompanyat tots aquests km, tot i que penso que no hagués abandonat. Com he dit al principi, la cursa la vaig començar pensant que arribaria, pensant en la meta, i això és molt poderós! Però gràcies gràcies gràcies per endolçar-me tant i tant el camí!! I entrar junts a meta... ufff!!! super emocionant. Tot un detall per part seva, podent arribar molt abans i estar calent, preferir esperar-me i acabar junts.

Metaaaaaa!!!! Recollim l’armilla de finisher que tant ens ha costat aconseguir i directes al cotxe... a engegar la calefacció!!! jajajaja!

Després he sabut que tant l’Ignasi com el Quique i el José Luis, no van arribar, van plegar a Trient. Una abraçada molt gran i sincera a ells per haver estat uns valents. De vegades és millor així. Espero que això els encoratgi a tornar-hi un altre any per acabar-la.

Un agraïment a tots aquells que ens van animar i que ens van seguir per internet. Gairebé sabeu més detalls de la cursa que nosaltres mateixos. Gràcies pel recolzament i per creure en nosaltres. Aquesta vegada podria assegurar que he acabat per vosaltres, per no decepcionar-vos.

Un petó immens per a tu David, aquesta crònica te la dedico especialment per tot el que m’has donat i em dones dia a dia. Ets el primer que creus en mí i que fas que jo hi cregui també!