TRAIL DES 6 COLS - High trail Vanoise (Val d'Isère)

Quan el mes de desembre de 2022 fèiem el calendari de curses 2023, el David em va dir “... i al juliol, anem a Val d’Isère, però tranquil·la, no farem la llarga perquè no la veig assequible, farem la de 40, t’encantarà”.

Jo ja coneixia la zona, havia esta a prop, a Bourg Sant Maurice, fent seguiment de la TDS, i també al mateix Val d’Isère fent d’acompanyant, on vaig fer una pujadeta a la Grande Motte per veure passar el David ara ja fa uns anys.

Sabia que el paisatge seria incomparable. I estava motivada a entrenar prou per poder-la acabar, faltava molt encara. Per tant, li vaig donar l’OK i vam tancar l’any amb la inscripció feta i l’allotjament reservat.

          

Després de tot l’hivern, algunes marxes, curses i molts entrenaments de matinada, ens plantem a Val d’Isère el 7 de juliol a la tarda per recollir el dorsal. Francament, fins aquest dia no m’havia estudiat el perfil, sabia que eren 40 km i +3.350m però res més. Tinc una mica (massa) el costum de llençar-me a la piscina sense mirar si hi ha aigua, però penso que moltes vegades aquesta actitud m’afavoreix. Si no, la meitat de les coses no les faria. En resum, veig que seran 3 pujades de 1.000m i baixar-les, fàcil de recordar.

La sortida de la cursa és el dia 8 a les 7:30 del matí. El David m’insisteix a córrer junts, té por que no l’acabi, però jo prefereixo que no. Finalment el convenço que si tinc dubtes, problemes, pensaments de plegar, el trucaré.

Els 2,5 primers km són plans i serveixen per estirar la cursa. Però de seguida ens desviem cap a un corriol estret en forta pujada. I també de seguida comencen les cues. Contínuament estem parats, em recorda molt els primers km de la CCC... això dels embotellaments deu ser cosa de francesos, jeje. M’espera una pujada de +1.000 que faig gairebé tota l’estona darrere d’algú. Només en 3 o 4 ocasions faig algun avançament. Al principi m’emprenyo, però després acabo pensant que m’afavoreix, perquè arribo a dalt del Passage du Picheru (2.780) fresca com una rosa. He trigat gairebé dues hores per fer 6 km, això promet. Des de dalt, les vistes són espectaculars.

Baixo per un corriol estret i poc tècnic fins al Lac Sassière (2.460), 300 m de desnivell negatiu que, després d’un tram pla, torno a pujar, aquesta vegada amb alguna llepada de neu. Quan arribo al Col de la Balleitaz (2.862), aquesta vegada sense cues, ja porto 11 km i començo una llarga baixada de -900m fins al primer avituallament a Fornet, km16. De nou, aquest corriol és estret i poc tècnic i els meus quàdriceps no pateixen.

Fa molta calor i se m’ha fet llarg no trobar cap avituallament fins aquest punt, porto els bidons ben eixuts. M’aturo el temps just per emplenar aigua, menjar alguna cosa i som-hi. Tornem a començar una forta pujada per un corriol boscós, obac en molts trams. La gent comença a anar tocada i avanço varis corredors. Reconec que les pujades se’m donen bé. Mirada al terra, bastons a ritme, i no parar. Quan porto uns +400m menjo mitja barreta sense parar. Segueixo pujant i cada vegada hi ha menys vegetació fins que el terreny es torna rocallós, travessem un riu per un pont de fusta i el rellotge em marca el km 20. Parlo en veu alta amb mi mateixa “Va Elvira, ja en tens la meitat, a partir d’ara els km descompten, i estàs molt bé”.

El camí ara és molt més obert i el pendent es redueix, camino més de pressa. I en un tres i no res em planto al Col de l’Iseran, km 22, on s’arriba per una carretera i està ple de ciclistes i motoristes i turistes fent fotos. Aquí trobo l’altre avituallament que, després d’un bucle, tornaré a trobar de baixada. Menjo alguna cosa i tiro cap a la part més dura i més maca de la cursa: la pujada a l’Aiguille Pers. Són 50km de pujada forta per un corriol, travessant alguna clapa de neu. Vaig a ritme constant, sense aturar-me. De nou avanço varis corredors. Em prenc mig gel, i l’altre mig me’l deixo per més endavant. Mai me’ls prenc sencers, és la mena de pràctica que provoca malestars estomacals, i és la última cosa que voldria en aquest moment.

Arribo primer a un coll i alço la vista. Ohhhh! Si us plau, em vull quedar aquí! La foto que hagués fet, la tinc retinguda al cap. Muntanyes altíssimes i nevadíssimes com el Mont-Blanch, la Grande Motte i altres que no en conec el nom o no sé reconèixer des d’aquí. Però no puc parar més temps.

Passem ara per un tram en no puc badar, la caiguda a banda i banda és bestial. Arribo a un pas nevat, estret, aquí si rellisques no ho expliques. Els organitzadors han posat una mena de barana a banda i banda però no té pinta de frenar-te gaire si fas una mala caiguda. Miro endavant, clavo els pals al terra i camino amb pas ferm sense mirar als costats. En trenta segons soc a l’altra banda. Respiro.

M’acabo el mig gel i enfilo cap a l’últim tram de pujada fins a d’alt de tota de l’Aiguille Pers (3.386). Uau! Ja ho tinc! El meu somriure ho diu tot. Si he arribat fins aquí, la resta està xupat! I així és.

Baixo per un corriol pedregós durant 10 minuts i de seguida trobo neu. D’una ullada veig que tinc neu a cabassos per estona, així que em poso els yaktrax en un moment i tiro avall. No s’agafen com uns grampons tradicionals però em permeten anar de pressa per la neu sense relliscar gaire. La pendent disminueix i no hi ha pati, així que em llenço per la neu. Súper! A trams costa menys, a trams m’enfonso fins els genolls i vaig més a poc a poc. Al cap de mitja hora ja no hi ha neu. Em trec els yaktrax i segueixo corrent fins a l’avituallament del Col de l’Iseran per segona vegada. Menjo formatge d’aquest boníssim que posen els francesos a les curses, fruita seca, i m’hidrato. Estic en perfectes condicions físiques i mentals per afrontar els últims quilòmetres. Només me’n queden 10!

Començo a fer la pujada que em portarà a travessar el Tunel des 3.000. La pujada està coberta de neu però no hi veig perill de caure, passo amb vambes. Un cop travessat el túnel, ja no hi ha neu i ja no en trobaré més. Miro el rellotge, no són ni les quatre de la tarda, torno somriure. Ara toca baixar, baixar i baixar. No soc bona baixant. Però el recorregut no és gens tècnic, així que vaig lleugera. No m’avança gaire gent i, quan ho fan, al primer bony de pujada, els atrapo. Segueixo baixant fins el Lac de l’Ouillete i truco al David. Li dic que estic al km 35, que ja casi estic, i que estigui tranquil.

A partir d’aquí, una baixada súper còmoda fins a Val d’Isère, sense parar de córrer. Estic on fire i súper sencera, i no em costa gens. Quan arribo al poble, el camí es torna pla, alguns corredors caminen, jo segueixo corrent, estic eufòrica, pletòrica, amb energies. I finalment META! Amb un somriure d’orella a orella. El David, va arribar 2 hores abans que jo, com és normal, súper bé!!

A destacar la bona gestió que vaig fer en tot moment de la hidratació, l’alimentació, la força mental i la por als passos complicats. Una cursa espectacular en tots els sentits, tant de bon hagués pogut repetir el recorregut sense presses i amb una bona càmera a la mà.