Encara m’encongeixo quan penso en
aquesta cursa, quin fred que vaig passar!!! Aquest podria ser el resum del que
va estar la CCC
aquest any... Bé, al gra!!
Arribem en cotxe a Chamonix el dijous
30 d’agost a la tarda, amb un marge de 2 hores per al tancament de la recollida
de dorsals. Ens esperen el Josep i l’Elena. Anem tots junts a passar el control
de material, tot ok. Podria semblar que es passen demanant el material
obligatori, que no és poc: un frontal i un altre de recanvi amb les piles i també
piles de recanvi, pantalons impermeables, muda llarga, samarreta tèrmica, manta
de supervivència, xiulet, reserva d’aigua i menjar, bena elàstica adhesiva,
buff o gorra, gorro, jaqueta impermeable, guants impermeables... en fi, la
motxilla pesa bastant. Veient-ho ara, no em va sobrar res de res de tot això,
ho vaig utilitzar casi tot.
Anem a sopar i a descansar. Ens han
donat casi la última hora de sortida de l’autocar que al dia següent ens
portarà a Courmayeur, que és d’on comença la cursa. Dormim relativament bé, els
llits de l’hotel són... mmm... encara en conservo el record... comodíssims.
Surto de l’hotel i veig el cel... bufff!!! boira, humitat... Fem cua per pujar
a l’autocar sota una pluja poc intensa però constant. Quan finalment pugem,
resulta que al mateix autocar també vénen l’Ignasi i el Quique (Trailers la Salle), als que ja no
tornaria a veure, ni a la sortida de Courmayeur, ni durant la cursa.
Arribem a Courmayeur i ens fan entrar
a la zona de sortida en funció del nostre dorsal. El David va davant de tot,
una mica més enrere hi tenim el Josep i gairebé al final estic jo. Donen la
sortida, aquest any esglaonada... una primera tanda on sortiran el David i el
Josep, un segon briefing per als que quedem, per fer temps, i 20 minuts després
donen l’altra sortida. Quan comencem a córrer ho entenc tot: en edicions
anteriors, la cursa s’estirava en pla durant uns km abans de començar l’ascens
al refugi de Bertone. Aquesta vegada tenim un camí estret que enfila depressa,
pugem per una altra banda... De seguida es formen cues, o sigui que no queda
més remei que pujar poc a poc, ja va bé com a escalfament. La pujada se’m fa
distreta i curta perquè ens han tallat el tram de la Tête de la Tronche, i quan arribo al
refugi de Bertone faig un glop de Coca-Cola i segueixo. Anem vorejant la
muntanya, amb alguns tobogans fins arribar al següent control, refugi de
Bonatti. S’ha posat a nevar i fa bastant vent però encara es pot resistir
bastant bé, porto la jaqueta posada per la pluja i neu, però de moment no em
poso els guants. No em paro ni un minut, segueixo per no agafar fred i per no
perdre temps. Em noto bastant lenta i pesada, em fan mal les cames, però tinc
el cap en plena forma, i això és el que compta. Des de la sortida, només penso
en la meta, en que ho he de fer perquè hi ha molta gent que m’està seguint i
animant, i que creu en mí.
En un tres i no res baixem fins a
Arnuva per un camí que és una pista de fang. Aconsegueixo arribar a baix sense
caure, fent equilibris i amb 2
kg de fang a cada peu. Aprofito per anar al lavabo i
menjar bé perquè conec el que m’espera, el Grand Col Ferret, uns 800 m de desnivell en 5 km que es fan bastant durs,
tot i que menys que els altres anys... deu ser que el fred ajuda. Recordo
altres vegades la gent tirada als costats del camí, descansant, ofegats...
aquesta vegada no; una de tres, o ha augmentat molt el nivell a les curses, o
el fred impedia que es poguéssin parar, o és que ara resulta que vaig amb el
grup dels bons, dels que no es paren, jajaja! Puja que pujaràs, sense parar ni
una vegada, arribo a dalt amb un temporal de neu i fred que fan que em pari a
posar-me els guants... casi no ho puc resistir. Quan aconsegueixo treure els
guants de la motxilla i me’ls vull posar, m’adono que no puc moure els dits. Em
costa moltíssim arribar a posar-me cada guà... quin patiment. De seguida
començo a baixar depressa, corrent... el camí és bastant bo i necessito entrar
en calor com sigui. El tram fins el proper control, la Fouly, es fa bastant llarg,
tot i que és de baixada. Em sento molt millor. Encara que avui vaig lenta, em
sento invencible, oi que sembla contradictori?? Arribant al control em trobo al
José Luis Ortiz, un company de marxes català que vaig conèixer fa molt temps.
Ens alegrem de veure’ns mútuament. Em diu que té rampes i va molt lent.
M’espera els 2 minuts que dedico a menjar i sortim plegats del control. Ara ve
un tram de baixada i pla en el que es pot córrer bastant. Anem trotant i
parlant i arribats a un punt, li dic que si vol tirar, que tiri, jo vull caminar
una estona i a ell l’estan esperant a Champex. Sé que al control ens tornarem a
trobar perquè jo sempre m’aturo el mínim temps possible. Just abans de la
pujada a Champex, trobo en Mike (Mikael Paulson), un suec que vaig conèixer a
les 100 milles de l’Himalaya i que també vam coincidir a la Transalpine 2011,
quina il·lusió!! També xerrem 2 minuts i després m’adelanto.
Arribo a Champex i em trobo una cua
monumental per poder agafar el menjar. En José Luís acaba d’arribar i fa cua
davant meu. Aprofito aquests moments per trucar el meu bombonet petit, la Mar, que quan es posa el
telèfon em diu “apreta el cul, mama!!”, quina il·lusió sentir-la!! això em dóna
forces. Menjo bé: formatge, pa, embotit, macarrons, fruita... em canvio de
roba: malles llargues, samarreta tèrmica (sort que ho portava tot dins d’una
bossa de plàstic hermètica). Tal com havia previst, surto abans que en José
Luis, tot i que he perdut 40 minuts per culpa de la cua. Tinc els guants xops i
la sensació d’humitat que m’acompanya tot el dia, es comença a fer pesada. No
m’agrada gens córrer amb puja, i avui me n’estic fent un tip. Durant uns quants
km, anem per un camí bastant pla i avorrit fins a començar la pujada a la Bovine. Començo a tenir la
panxa ben revolucionada i això em fa estar encara més incòmode. Travessem algun
riu i comencem a pujar. Al principi vaig a bon ritme, però després torno a
enganxar cua. La gent va poc a poc, la pujada és molt dreta i tècnica, i tot
són basses. Cada vegada que poses el peu a terra, xop xop xop. A mitja pujada
em truca el David: “on ets?” “estic pujant a la Bovine, suposo que a mitja
pujada” i em diu “jo estic a Trient, t’espero aquí i acabem junts” ufff! quina
il·lusió i alhora quina pressió. No vull que m’esperi, es refredarà massa. A
més, per mí és estressant pensar que he d’anar més depressa perquè m’estan
esperant... Arribant al control, el terreny és més pla. Està nevant amb força i
fa molt aire, el camí està cobert de fang i neu i rellisca de mala manera.
M’estic congelant. No m’entra aigua per la jaqueta però estic suada per dins i
l’aire em talla. Els
guants estan xops i els peus també. Porto gorro de llana al cap, sota la
caputxa, i també un buff tapant-me la boca i el nas. Entro a l’estable que fan
servir de control, bec aigua i em poso els pantalons impermeables, penso que
alguna cosa faran. Per no perdre temps, em prenc una glucosa líquida, noto que
em falta energia però no em vull parar ni un minut. Surto del control i noto
una bufetada d’aire glaçat. Les mans no em responen, em fan mal els ossos del
fred. Fa molt vent, és casi irresistible... però sé que aquí dalt no em puc
quedar, seria pitjor. O sigui que faig el tros de pujada que em queda, cobert
per uns 10 cm
de neu, i acte seguit començo la baixada. Se’m fa duríssima perquè hi ha molt fang,
és fàcil relliscar i caure... i és molt llarga. Ara no fa tant fred perquè es
passa per dins d’un bosc i no es nota tant l’aire. Miro els peus del davant, no
tinc ganes d’adelantar ningú, vaig fent com puc, necessito tornar-me a sentir
valenta.
Quan arribo a Trient, trobo el David,
que em veu de seguida només entrar a la carpa d’avituallament. No sembla que
estigui malament, tot i haver parat tanta estona, ni més ni menys que 3 hores
esperant-me! Menjo alguna cosa ràpida i comencem la nostra part final de la
cursa, junts, mai ho hauria pensat. Ens queda una última pujada xunga a la Catogne i gairebé s’haurà
acabat el patiment. Anem poc a poc, al meu ritme, adelantant algun participant
de tant en tant. La pujada és molt dreta al principi, entre arbres i fent
ziga-zagues, però no és tan tècnica com la Bovine. Quan estem més amunt,
fa fred, no hi ha arbres, i el camí va marejant la perdiu sense pujar gaire.
Neva molt i hi ha una bona capa. És com si estiguéssim dins d’una postal de
Nadal, tot blanc, el paisatge només il·luminat per la llum dels frontals i
trencat per un camí serpentejant estret... tot plegat molt romàntic. És aquella
mena d’imatges que després recordes amb carinyo, que fan que valgui la pena fer
el que fem i patir fred, son, etc. Passat el
control comencem a baixar... i a baixar... i a baixar... fins a Vallorcine. No correm ni
trotem ni res, estem una mica fins al capdamunt, estem cansats i desmotivats,
només volem acabar i ja està. Com que ens han tallat la part de la Tête aux Vents, el camí serà
més planer a partir d’ara. Ens diuen que només ens falten 15 km, que seran 3 de pujada
i 12 de baixada. Mentida, tot mentida!!! els 12 de baixada no són de baixada,
són uns tobogans que van pujant, baixant, pujant, baixant.. se’ns fan eterns,
no arribem mai. Ens van marejant ara a la dreta, ara a l’esquerra, ara pugem
una mica, ara baixem una mica... Els últims km abans d’arribar a Chamonix,
se’ns fa de dia, són les 6:30 del matí i ens queden uns 5 o 6 km per arribar. Els fem
xerrant i sobretot, pensant en la calefacció del cotxe quan arribem, només
tenim això al cap. I també la dutxa d’aigua calenta.
Finalment arribem a Chamonix... em cau
alguna llagrimeta alliberadora de tot el patiment contingut durant la nit.
Realment el fred ha endurit molt la cursa. Jo mai havia corregut una cursa tan
llarga en aquestes condicions. M’alegro que el David m’hagi esperat i m’hagi
acompanyat tots aquests km, tot i que penso que no hagués abandonat. Com he dit
al principi, la cursa la vaig començar pensant que arribaria, pensant en la
meta, i això és molt poderós! Però gràcies gràcies gràcies per endolçar-me tant
i tant el camí!! I entrar junts a meta... ufff!!! super emocionant. Tot un
detall per part seva, podent arribar molt abans i estar calent, preferir
esperar-me i acabar junts.
Metaaaaaa!!!! Recollim l’armilla de
finisher que tant ens ha costat aconseguir i directes al cotxe... a engegar la
calefacció!!! jajajaja!
Després he sabut que tant l’Ignasi com
el Quique i el José Luis, no van arribar, van plegar a Trient. Una abraçada
molt gran i sincera a ells per haver estat uns valents. De vegades és millor
així. Espero que això els encoratgi a tornar-hi un altre any per acabar-la.
Un agraïment a tots aquells que ens
van animar i que ens van seguir per internet. Gairebé sabeu més detalls de la
cursa que nosaltres mateixos. Gràcies pel recolzament i per creure en
nosaltres. Aquesta vegada podria assegurar que he acabat per vosaltres, per no
decepcionar-vos.
Un petó immens per a tu David, aquesta
crònica te la dedico especialment per tot el que m’has donat i em dones dia a
dia. Ets el primer que creus en mí i que fas que jo hi cregui també!
