Dissabte 22 d’abril 6:00 del matí
em sona el despertador a Aínsa. Oh! Aínsa... un d’aquells llocs encantadors que
mai et canses de visitar. És tot: el seu castell, les vistes des de les seves
muralles al Monte Perdido, Punta de las Olas, Peña Montañesa; el caràcter
amable de la seva gent; els records que em porta; el llarg viatge en cotxe,
m’encanta viatjar en cotxe!
Em menjo el pastís energètic i
bec aigua. I faig tot el ritual abans d’una cursa llarga: em miro les ungles
dels peus, em poso els mitjons vigilant que no quedin arrugues, m’unto per tot
arreu de crema anti-fricció, reviso que tinc tot el material obligatori...
Aquesta edició el recorregut
havia de portar-nos a coronar la Peña Montañesa (2.295 m), però l’alerta groga
per pluges va fer que el dia abans ja ens informessin que no hi pujaríem,
faríem un recorregut alternatiu que conservaria els mateixos km i desnivell.
Som-hi!! Cap al castell d’Aínsa.
Pugem a peu des de l’hotel, així escalfo una mica. A dalt, la conversa amb el
David, que avui només m’acompanya i no corre, i està disposat a donar-me totes
les instruccions del món mundial (i jo, com un xaiet, a seguir-les):
Ell: escalfa
Jo: ni de conya, estic a punt de
fer 60 km!
Ell: saps que et costa molt al
principi, has d’escalfar.
Jo: tens raó (i ho faig).
Vaig sense bastons, perquè el
David m’esperarà al km 18 i suposadament fins allà no hi ha gaire desnivell, es
pot córrer bastant i em molestarien. La realitat és una altra: vinc amb molts
km acumulats a les cames i em noto cansada, em costen els tobogans de pujada,
no és tan pla com sembla... uns +500m.
Vaig dels últims, tampoc hem
sortit gaires. No em poso nerviosa i no m’importa. He après a viure amb això i
a gaudir del que faig. No vaig a demostrar res a ningú. Aquesta vegada, en tinc
prou si passo els talls horaris, vull estar contenta i arribar sencera. Vinc
d’una temporada llarga sense poder fer aquestes kafrades i ho vull assaborir
bé, que no vol dir adormir-me sinó regular i no petar.
Arribo a l’avituallament del km
10, Monasterio de San Victorián molt acalorada. Em bec l’aigua abans d’arribar
al control per no perdre temps i quan arribo, empleno i tiro. Em ve un tram de
baixada-pla fins al proper avituallament. I allà, en el tram menys tècnic de
tota la cursa, una pista fàcil de baixada, amb la ment relaxada, paaaaaaaam! Em
foto de morros al terra. Una petita ensopegada amb una pedra que em fa volar
pels aires i aterrar en planxa. Amb les mans i els genolls pelats, tiro cap
avall, ben emprenyada.
Començo a pujar. M’encanta pujar.
M’ho passo bomba. Tinc la capacitat de concentrar-me, d’agafar un ritme i no
deixar-lo, de no parar-me ni agobiar-me. Vaig fent, vaig fent, vaig fent... Total,
que sense anar a tope, avanço uns 10 corredors, alguns més fosos que altres. Les
vistes des de dalt són espectaculars. Tot i que ho haguessin sigut més si el
dia no estigués tan ennuvolat. De moment no plou, i fa una temperatura ideal
per córrer, fresqueta.
Arribo a dalt de tot i, sense
aturar-me, començo a baixar. Les baixades m’atabalen, he d’anar molt atenta,
normalment m’entrebanco, rellisco... però aquesta no és gaire tècnica, tot i
que hi ha molta fullaraca seca. Baixo fins al control sense que em passi ningú.
Vol dir que vaig molt bé. Gairebé no
m’aturo i quan ja estic a punt de sortir, arriben la resta de corredors que he
deixat enrere a la pujada. Tinc 10 km fins al proper avituallament. Començo a
tirar, és una pista bastant plana i puc córrer tota l’estona, procuro assaborir
cada pas. Quan ja porto 8 km sento que em criden: Venga Elviraaaaaaaa!!!
Vamooooooos!!! Il·lusió màxima a l’escoltar la veu de l’Eduardo, company
àrbitre de la FEDME que, tot i haver-nos vist només en una ocasió, vaig
contactar amb ell els dies previs perquè sabia que hi seria. (Això sí que ho
tinc, que m’agrada relacionar-me amb tothom). Ens abracem, em fa fotos i
m’anima fins que desaparec per la pista que ara fa baixada.
Arribo molt bé a Laspuña, km 41. L’avituallament
és molt complet i tinc gana. No soc gaire de dolç, i menys quan corro. Per sort
hi ha una truita de patates... mmmmm!! Menjo, omplo soflasks. I llavors ...
comença a caure el diluvi universal... bé, tampoc tant... però plou bastant. Li
dic al David que vull la jaqueta, em diu que no, que amb el paravent ja faig,
que pararà. No estic gaire convençuda però surto. Em ve una pujada de +500m i
llavors ja serà bufar i fer ampolles fins a meta. Començo a pujar pel corriol,
segueix plovent i plovent. Estic xopa xopíssima. Com que porto bastons, els
braços no els porto cap avall, m’entra aigua per les mànigues fins els colzes,
de tant en tant baixo les mans i cau un regalim d’aigua.
Em cago en tot, no m’agrada
mullar-me. El David ho sap, i per això, després acaba confessant-me que es va
esperar a l’avituallament una bona estona pensant que tornaria enrere i
suplicaria la jaqueta. Com em coneix! Però aquesta vegada no l’encerta. Vaig
fent sota la pluja sense aturar-me, per sort no fa gens de fred. Al final la
brometa de la pluja dura més d’una hora, em noto tota l’esquena encetada per la
combinació de suor, motxilla i pluja, però és normal, em passa sempre.
Per fi començo a baixar per un
corriolet. En poca estona arribo al poble d’Oncins, on hi ha un avituallament.
La noia em pregunta com vaig i li dic (amb un gran somriure) que estic
estupenda, “ya te veo ya, más fresca que una lechuga”... i té raó. Fresca com
una rosa. Ara ja el que queda és gairebé tot pla. Segueixo per una pista,
després corriol, i després una mini pujada fins al poble de El Pueyo de
Araguás. Últim avituallament abans de meta. Em queden 5 km totalment plans que
van pel costat del riu. Corro poc a poc, de tant en tant camino perquè ja estic
farta i ara el paisatge no és tan maco. Al cap d’una estona veig el castell
d’Aínsa i m’animo, corro una mica més depressa. Per fi veig el pavelló a la
part baixa del poble, just davant meu, i l’arc de meta.
I... sí senyor! Una més a la
butxaca. He anat tota la cursa a la cua, però he gaudit com mai. Començo a
sentir-me jo mateixa, em noto 100% recuperada de l’operació de matriu, tinc
bones sensacions i necessitava aquesta prova de foc per ser-ne conscient i per
provar-me. Em sento poderosa, no ho negaré, jeje. Reconec que hagués pogut anar
més ràpid, no ho he donat tot esportivament parlant. Però he sigut tant i tant
feliç... Al final han sortit 59 km i +3.100m.
Al dia següent el David marxa al
Valle de Pineta a fer-ne de les seves, ja s’ho mereix també. Venir fins aquí i
no perdre’s per algun dels seus racons seria un pecat. Jo em quedo a l’hotel,
assaborint la victòria. Estic satisfeta i estupenda, no em fa mal res i tinc
l’autoestima pels núvols. No és que sigui cap crack, al final és qüestió de
sentir-se bé cadascú amb un mateix, amb el que fa, amb les seves possibilitat, i
jo m’hi sento, i no hi ha res millor. No necessito comparar-me amb ningú,
perquè cadascú té les seves circumstàncies i les seves prioritats, i la meva no
és guanyar res. Estic contenta de ser una de les 8 dones que va acabar la cursa,
número prou significatiu per veure que no n’hi va haver tantes que es van
atrevir a fer-la.
